Cosme Aguiló Adrover (Santanyí, 1950). Hi ha persones que estudien els llocs i n’hi ha que, a més, saben escoltar-los. Cosme Aguiló pertany a aquesta segona estirp. Filòleg santanyiner i un dels noms més destacats de la toponímia balear, ha dedicat bona part de la seva trajectòria a investigar els noms amb què els illencs han batejat muntanyes, costes, possessions, torrents, cales, camins i racons. La seva obra ha contribuït decisivament a entendre que un topònim no és simplement una paraula escrita damunt un mapa: és un fragment de paisatge, de memòria i d’història.

Aquesta mirada explica el caràcter singular d’una producció que abraça dècades de recerca. Des dels mapes toponímics de Cabrera i sa Dragonera fins als estudis sobre les costes de Felanitx, Campos, Llucmajor i Artà, Aguiló ha anat bastint una cartografia lingüística d’un territori que sovint només coneixem de manera superficial. La bibliografia toponímica balear recull bona part d’aquest itinerari i mostra la continuïtat d’una feina començada ja als anys vuitanta.

Perquè aquesta és una de les grans virtuts d’Aguiló: no contempla els topònims com peces aïllades, sinó com a testimonis d’una cultura. Una cala, un puig o una partida rural poden conservar en el seu nom una activitat desapareguda, una característica del terreny, un animal, una planta, un antropònim o l’empremta d’una llengua antiga. Per això, la toponímia pot convertir-se en una eina excepcional per reconstruir aspectes del passat que altres fonts han deixat incomplets.

La seva recerca ha anat, fins i tot, més enrere en el temps. En els seus estudis sobre el romanç andalusí de Mallorca i Menorca, Aguiló ha analitzat els noms de lloc conservats en la documentació i els topònims que han arribat fins als nostres dies per aproximar-se a les característiques del parlar romànic anterior a la conquesta catalana. La toponímia esdevé així una mena de sediment lingüístic capaç de donar pistes sobre llengües i parlars desapareguts.

També és significativa la seva atenció al patrimoni oral. Aguiló va participar, amb Toni Mestre, en l’impuls de l’Atles ornitonímic de les Illes Balears, un projecte que recull els noms populars dels ocells a les diferents comunitats locals de l’arxipèlag. El projecte va comptar amb centenars d’informadors. Aquesta voluntat de salvar paraules abans que desapareguin connecta perfectament amb la seva concepció de la llengua com una part viva del patrimoni col·lectiu.

El 2019 va publicar Llengua i territori, un volum que reunia estudis sobre lèxic mariner, romanç andalusí, geolingüística i toponímia. La recepció acadèmica destacava precisament la meticulositat amb què Aguiló revisava i ampliava els seus treballs, i la combinació de disciplines que caracteritza la seva manera d’investigar.

I la seva obra no s’ha aturat. El 2023 va aparèixer De noms i llocs. Estudis de toponímia de les Illes Balears i més enllà, un volum de 395 pàgines que aplega trenta-dos treballs produïts entre 1998 i 2023. Els estudis s’organitzen en quatre grans àmbits: Mallorca, Menorca, les Illes Balears i la Mediterrània occidental. És, en bona mesura, el testimoni d’un quart de segle de dedicació a desxifrar la geografia a través de les paraules. I encara més recentment, Llocs i gent. Toponímia i antroponímia de les Illes Balears ha reunit una vintena d’articles, més de la meitat dels quals són inèdits. El llibre torna a posar damunt la taula alguns dels enigmes etimològics que plantegen els noms de les Illes i mostra que, fins i tot després de dècades d’estudi, el territori continua guardant preguntes.

Aquesta és probablement una altra de les lliçons més valuoses d’Aguiló. La bona ciència no consisteix a convertir qualsevol hipòtesi en una certesa. Consisteix a documentar, comparar, observar, proposar i, quan cal, rectificar. En els estudis toponímics, on sovint falten testimonis antics o el paisatge ha canviat radicalment, aquesta prudència és especialment important. Per això, les aportacions de Cosme Aguiló tenen un valor que va molt més enllà de l’erudició. Quan aclareix l’origen probable d’un nom, quan recupera una denominació tradicional o quan posa en qüestió una etimologia que s’havia donat per bona, està contribuint a preservar una determinada manera d’entendre i anomenar el país.

En un temps en què molts noms tradicionals corren el risc de perdre’s sota la pressió de l’oblit, la transformació del paisatge i la uniformització, la tasca d’Aguiló adquireix encara més valor. Els seus llibres no només expliquen d’on venen els noms: ens recorden que cada nom és una peça del patrimoni de les Illes i que, mentre el conservem, conservam també una part de la nostra memòria.

Suscríbete para seguir leyendo