Quan Simó Diarte creu veure un mort dins el maleter del cotxe de la candidata de la dreta nacionalpopulista a l'alcaldia de Barcelona li comença "a ballar el cap". Ser "el filòsof" de la multinacional que li portarà la campanya el condueix a moure's per "esbrinar si allò que ha vist fugaçment és real o una al·lucinació paranoica derivada de l'estrès o del seu treball obsessiu". Melcior Comes (Sa Pobla, 1980), pare espiritual de la criatura, la va descriure, amb molta efusivitat, divendres passat al cicle Punt de Lectura d'Agullana. Segons ell, es tracta d'un home "que es dedica a vendre fum, que pensa estratègies, que fa antropologia del consum, que es dedica a ensumar el món i les tendències contemporànies", però també com una persona "que viu una crisi profunda, que té dubtes sobre el que fa, sobre la seva pròpia feina, la seva vocació". Potser com li va passar al cantant David Bowie quan va escriure la surrealista cançó The Man Who Sold the World, més tard versionada per Nirvana, i que dona títol a aquesta desena novel·la que ha publicat, L'home que va vendre el món (Proa). És, va revelar Comes, un títol "de personatge" que va llançar al vol i que, tot i que no era la seva primera opció -ho era El quadrat d'or, referint-se al centre barceloní per on Simó Diarte es mou- és la que, finalment, va seduir el seu editor.

"Jo planifico les novel·les com si fossin pel·lícules creant una llista d'escenes com un guió cinematogràfic", va admetre l'escriptor mallorquí Melcior Comes, una manera de construir un llibre que ell ensenyava a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, però que mai havia aplicat i que, en fer-ho, "va canviar la meva manera d'escriure o d'entendre les coses", tot i el risc, assumit, "de fer més convencional la novel·la o tòpicament cinematogràfica". De convencional, però, en té poc aquesta història que, dividida en dos temps i trenta capítols, arrossega el lector a ritme de thriller i amb cadàvers pel mig per una Barcelona distòpica convertida en una mena de Venècia amb canals i góndoles amb peixets mecànics de colors per distreure els turistes, "una víctima més del que jo anomeno mundialització", va comentar Enric Tubert, coordinador del cicle. A banda del preu que cal pagar pel turisme massiu, L'home que va vendre el món aborda altres debats com la irrupció de la intel·ligència artificial en la comunicació i la publicitat, que "ja ha generat molt d'atur", i com aquesta "ja s'encarrega de fer la feina que ens definia com a humans, que és conèixer-nos, comunicar-nos, saber qui som o què volem".

També parla de les campanyes polítiques i la gestió de dades massives. Així, la multinacional de la novel·la es dedica, amb les dades que ha comprat, "a descobrir en quines zones de la ciutat hi ha més indecisos i adreçar-hi publicitat", que no és res més que el que va fer una empresa real en la campanya de Trump. "Fins a quin punt això és ètic, és un comportament legítim o una forma de dopatge electoral, una adulteració de l'opinió pública?", es qüestionava Comes, tot afegint que aquests escenaris inèdits "posen la democràcia en perill i ens hauria de preocupar molt". En aquest sentit, l'escriptor va definir els populismes "com un conjunt d'eslògans, de missatges i visions del món absolutament catalogades i que arreu es venen de la mateixa manera", com també ho fa qualsevol "idea sensata o insensata". Va descartar que "fos res original, és la cosa més vella del món i ha posat en perill la democràcia des de Grècia" i que "quan t'adones d'això, veus que són un conjunt de pallassades, no d'arguments enraonats i de seny amb solucions polítiques sensates".

Melcior Comes amb el coordinador del cicle, Enric Tubert, als jardins de la Societat d'Agullana, divendres passat. / Cristina Vilà

Malgrat que l'acció de la novel·la passa a Barcelona, "que l'attrezzo és barceloní", Melcior Comes va defensar que és una novel·la mallorquina. En aquest sentit, va ser molt crític amb la transformació de la seva Mallorca natal, en la qual veu molts paral·lelismes amb el que es viu ara a Barcelona, que, al llibre, ell transforma en "un pur decorat bell i llaminer" per als turistes. "Nosaltres hem convertit el paradís en una cosa paradisíaca per als altres mentre l'hem transformat en un infern absolutament per a nosaltres, que ja no tenim ni on viure ni on morir literalment". I va alertar que "a Barcelona està passant el que succeeix a Mallorca des de fa trenta anys, que ha estat un laboratori de la turistificació, la gentrificació, els populismes i la xenofòbia, coses que us donaran molts deures els anys vinents. Nosaltres ja portem un doctorat".

A Mallorca ja no tenim ni on viure ni on morir, el paradís l'hem transformat en un infern"

Durant la conversa mantinguda amb Enric Tubert, l'escriptor va donar molta rellevància al sentit de l'humor dins la seva novel·la, i no va amagar com, sovint, se li dibuixa "un somriure canallesc" mentre escriu: "Pertanyo a la tradició de la novel·la com a visió irònica de la realitat, que el llibre sigui com una espècie de prisma que ens permet reconstruir l'experiència, els paisatges, la gent des d'una visió que ho fa divertit, llaminer i sorprenentment diferent, fent el món més ric". Aconseguir això, va dir, "és un senyal que l'escriptor està fent bé la seva feina, que ens obligui a somriure vol dir que ens està afectant i impregnant el cervell i traient-te de les teves caselles habituals de veure el món".

D'altra banda, Melcior Comes va diferenciar entre literatura i publicitat i va assegurar que la primera és la que et permet "qüestionar-te, posar-te contra les cordes, fer-te pensar coses que no hauries pensat abans, per immergir-te dins mons diferents del teu, però que et serveixen per aprofundir en el teu", mentre que la segona "és persuasió". Dins aquesta línia, va ser molt sincer reconeixent que l'incomoda molt que, pel fet de ser escriptor, hagi de ser "algú que contínuament t'hagis de dedicar a vendre't, exposar-te en públic, explicar el que fas, el que ets". "Jo no em vaig fer escriptor per això, sinó per tot el contrari, per desaparèixer. És el que idealment m'agradaria: fer llibres per amagar-m'hi darrere -com l'home que apareix a la coberta- i oferir-los com el millor que puc donar al món, com un fruit de la meva sensibilitat, formació, paciència, cultura, esforç i capacitat, que l'autor no importi, ni qui ets, ni la teva vida íntima, però avui les coses es venen per tot el contrari, t'has d'exhibir, mostrar i demostrar qui ets i què fas, i per mi és bastant esgotador i una mica trist i contradiu la missió de la literatura, que no és improvisar un missatge personal sinó construir-ne un d'impersonal i abstracte i amagar-t'hi darrere perquè és el fruit del teu treball". No va descartar irònicament, però, que pogués dedicar-se a fer textos publicitaris, com va ser el cas de Salman Rushdie en els seus inicis: "Crec que ho podria fer bé, ja que la literatura no ens fa milionaris, potser podria acabar escrivint discursos per a algun polític o fent eslògans per vendre sabates, tot és posar-s'hi".

A la pregunta d'un dels assistents a l'acte sobre com és la societat que descriu a la seva novel·la, l'escriptor va assegurar rotundament que "vivim en el temps del cant de les sirenes, però que, a diferència d'Ulisses, que es lligava al pal del vaixell quan aquestes cantaven per evitar naufragar, ara fem tot el contrari, no ens lliguem sinó que demanem sirenes contínuament, vivim en un continu espasme informatiu, en una espècie de guerra cognitiva per trencar i mantenir l'atenció de la gent". Els personatges que viuen d'això són els que ell ha retratat i analitzat amb absolut encert a L'home que va vendre el món.

Subscriu-te per seguir llegint