Babies mereix atenció i aplaudiments només pel fet de girar al voltant d’un tema que genera molt dolor, però del qual no se’n parla prou: la pèrdua gestacional i el dol que genera. La crítica britànica s’ha rendit en massa a aquesta sèrie, escrita, dirigida i musicada (amb dues cançons que van directes al cor) pel veterà de la comèdia Stefan Golaszewski (Him & Her, Mum), que ha conegut de primera mà el dol perinatal. Cal ser de pedra per no trencar-se amb la història de Lisa (Siobhán Cullen) i Stephen (Paapa Essiedu, revelació de Podría destruirte), un matrimoni de trenta i tants anys que coneixem de camí a una reunió familiar, en la qual coneixeran el nadó de la cosina d’ell. Ella se’n va ràpidament del pub on han quedat, ofegada per la felicitat dels altres. Arrosseguen el trauma d’un avortament espontani, però volen (necessiten) tornar-ho a intentar. Dels dos, Stephen és el més positiu, o almenys així és com es vol veure. Posar-se la disfressa d’home racional li permet creure, de tant en tant, que hi ha un camí per seguir endavant.

Paral·lelament, seguim la relació de l’irritant Dave (Jack Bannon), millor amic i padrí de casament de Stephen, amb la reservada Amanda (Charlotte Riley), l’última d’una llarga sèrie de conquestes infructuoses. Dave ja ha aconseguit tenir un fill, però no el veu gaire i tampoc no sap ben bé què fer quan estan junts. Amanda té un passat trist que anirem coneixent progressivament.

Golaszewski continua explorant la seva vessant dramàtica després de Marriage, una sèrie sobre els alts i baixos d’una parella (Nicola Walker i Sean Bean) casada des de fa gairebé tres dècades, però no oblida que la vida està feta de molts matisos, fins i tot, en els seus moments més foscos. La seva anàlisi microscòpica de la quotidianitat resulta gairebé radical en un moment de la història televisiva en què sembla que cal accelerar o morir. Observem els processos del dia a dia i escoltem converses aparentment intranscendents que, en realitat, poden dir molt.

Babies potser no és perfecta. Potser, en el seu afany per mostrar la realitat de cara, el seu autor flirteja inconscientment amb la pornografia emocional, com en una determinada seqüència insuportable d’una ecografia de les dotze setmanes. En altres moments, el naturalisme es deixa impregnar pel melodrama i, paradoxalment, la proposta perd intensitat en lloc de guanyar-ne. Una determinada decisió narrativa de l’últim episodi ens recorda que allò que és agosarat no sempre és el més adequat.

Notícies relacionades

Però res d’això impedeix que Babies sigui una sèrie inoblidable, un recordatori que es pot atrapar l’atenció de l’espectador amb els ingredients aparentment senzills de la realitat més quotidiana. Explicant històries de gent amb pocs diners però, almenys en el cas de Lisa i Stephen, sobrada d’amor. Defensant que qualsevol vida humana és el millor espectacle del món.

Subscriu-te per seguir llegint