Per fer realitat el seu nou llargmetratge, La odisea, Christopher Nolan es va haver de convertir en expert en mitologia grega i estudiós de l’edat del bronze, i afrontar un rodatge de sis mesos a sis països durant el qual un mastodòntic equip de filmació i un repartiment encapçalat per Matt Damon, Zendaya i Anne Hathaway van suportar tota mena d’inclemències meteorològiques i els perills de la mar oberta. El temporal més ferotge a què s’ha enfrontat, però, ha sigut d’una altra mena.

La pel·lícula més esperada del 2026 arriba als cines convertida en blanc de controvèrsies des que la decisió del director britànic de rodar-ne una part al Sàhara Occidental li valgués acusacions de contribuir als esforços del règim marroquí per normalitzar l’ocupació del territori. Durant mesos, abans que ningú pogués veure-la, els seus responsables han sigut objecte de campanyes d’assetjament a internet per persones entossudides a tractar un relat mitològic com si fos un document històric, moltes mogudes per prejudicis racials i transfòbics i, en general, dedicades a fer negoci alimentant la indignació de la seva audiència.

Era d’esperar una cosa semblant. Al cap i a la fi, totes les pel·lícules de Nolan es converteixen en esdeveniments culturals, i la que ara s’estrena adapta una de les obres literàries més influents mai escrites. Atribuïdes tradicionalment al poeta grec Homer, la Ilíada i l’Odissea són considerades els textos fundacionals de la literatura europea. L’Odissea narra el viatge de 10 anys d’Odisseu de tornada a Ítaca, on l’esperen la dona i el fill, i al llarg del qual s’enfronta al ciclop Polifem, la bruixeria Circe i la ira de Posidó.

Com a gran part de la mitologia grega, l’Odissea ha sigut reinterpretada durant segles i adaptada a la pantalla en forma de nombroses versions, i fins ara cap va provocar enrenou. En canvi, molts internautes van semblar convertir-se de la nit al dia en experts homèrics per atacar la nova pel·lícula. Des que se’n van difondre les primeres imatges, d’entrada, van abundar les crítiques al vestuari i als decorats: es va argumentar que el vaixell d’Odisseu semblava un drakar viking, que alguns uniformes recordaven els vestits dissenyats per Nolan per a la seva trilogia de Batman i que certes peces d’armadura barrejaven elements pertanyents a diferents segles de la història militar grega en comptes de cenyir-se al període micènic associat a Homer.

També es va posar el crit al cel pels accents nord-americans i les expressions col·loquials modernes detectats en els diàlegs, contraris a la convenció hollywoodiana segons la qual en les epopeies històriques es parla un anglès pomposament shakespearià malgrat que a la Grècia de fa 28 segles no es parlava ni l’un ni l’altre.

Les crítiques més ferotges, en tot cas, han tingut a veure amb el repartiment de La odisea. A Grècia han lamentat la manca d’actors grecs entre els intèrprets, però la major part de les protestes han procedit de sectors ultraconservadors que acusen Nolan d’impulsar una agenda woke per haver contractat el raper Travis Scott i l’actor trans Elliot Page, i sobretot per elegir Lupita Nyong’o com a Helena de Troia, segurament pel fet de considerar que una actriu negra no és la persona adequada per donar vida a qui el text original descriu com "la dona més bonica del món".

Per a sorpresa de ningú, Elon Musk ha sigut el principal avivador de la polèmica. Ha acusat Nolan de "profanar" l’Odissea i de "pixar-se damunt la tomba d’Homer", malgrat que molts qüestionen l’existència d’un únic individu anomenat Homer, i que Helena de Troia no va existir mai perquè tant la Ilíada com l’Odissea són obres de ficció. Musk, així mateix, va recolzar publicacions que suggerien que Grècia hauria de demandar Nolan o que la pel·lícula forma part d’un suposat pla de l’esquerra per "destruir la civilització occidental". Entesa com una tradició històrica unificada, recordem, la "civilització occidental" és una construcció intel·lectual desenvolupada durant el segle XIX per homes blancs en una bona part per legitimar l’esclavisme, el racisme i la dominació colonial.

És probable que, en part, l’esfera ultra estigui enfadada perquè se sent traïda per un director en la filmografia prèvia del qual ha trobat actituds ideològiques afins. Oppenheimer va ser criticada pel simplisme dels seus personatges femenins, Dunkerque, per haver ignorat els soldats indis i africans de l’Exèrcit britànic, Interstellar, per haver fomentat l’escepticisme davant el canvi climàtic; El cavaller fosc: La llegenda reneix, per haver defensat un Estat policial feixista, i fins i tot hi va haver els qui van acusar Nolan de negacionista, i de posar vides en perill, per haver estrenat Tenet als cines en plena pandèmia.

El fet cert és que Nolan fa dècades que somia portar l’Odissea al cine, i el viatge d’Odisseu encaixa a la perfecció en una filmografia poblada d’homes cridats a fer sacrificis personals per un bé més gran i obsessionats a tornar al costat de la família. La seva gran qualitat com a cineasta no és pas el seu compromís polític, sinó la seva capacitat per convèncer els estudis de finançar projectes que, sobre el paper, semblen apostes poc comercials –un biopic de tres hores sobre el creador de la bomba atòmica, un thriller narrat d’enrere cap endavant o una pel·lícula d’atracaments en què els atracadors estan adormits– i convertir-los en enormes èxits. Tot apunta que la polèmica no impedirà que La odisea corri la mateixa sort.