Les novel·les del guàrdia civil Ramon Molins, personatge creat per l’Octavi Dalmau, ens ajuden a conèixer el rerefons de la societat alt-empordanesa de les dècades dels anys 1940 i 1950. La prosa narrativa dels set títols apareguts fins ara són rics en lèxic dialectal; una propina afegida és el seu interès a revifar receptes de cuina que lliguen amb el context del moment en què tenen lloc les diferents intrigues. Això forma part de la millor tradició de maridatge literari entre el gènere noir i la gastronomia. A tall d’exemples, recordem els plats descrits per Vázquez Montalbán en les novel·les del detectiu Pepe Carvalho, o les del comissari Guido Brunetti de l’autora nord-americana Donna Leon, ambientades a Venècia.

En Ramon Molins solter era un home de vida que practicava una cuina frugal: sopa lleugera, palpís a la brasa, bocins de fetge amb julivert, llesques de pa amb oli i vinagre, alguna rosta a la paella (Nèmesi, p.83). Convivint amb la Sió (la seva xicota-promesa-costella) degustarà per sopar unes galeres amb pèsols per llepar-se els dits: "Primer he sofregit les galeres i amb el mateix oli he fet un sofregit de ceba i una poca tomata. Un ros de farina, un vas d’aigua, i els pèsols" (Nèmesi, p. 198). Encara a la mateixa novel·la, al cafè Espanya del Port de la Selva, es fa inventari d’àpats mariners pantagruèlics: calamarsons amb ceba, caragolins al vapor, rogers fregits, sèpia amb ceba, calamars amb salsa picants, anxoves amanides amb oli i molt de pebre acabat de moldre, arròs de múrgoles i pernil […], morralla, sonsos, i al final uns fideus a la cassola fets amb quatre palurdos que semblaven cabres de mar.

El comissari Brunetti té per costum dinar i sopar amb la seva esposa, la Paola, que a més de professora universitària és una magnífica cuinera. El mateix costum el comparteix Molins, sempre que es troba a Figueres: dinar amb l’Agneta Bonsoms, la seva esposa, que també s’espavila per fer via de les tasques domèstiques fora del domicili per compartir taula amb en Ramon. L’Agneta havia vingut a Figueres des del seu Montagut natal per fer de minyona (com la Sió) als 14 anys, i va aprendre l’ofici dels fogons de la seva primera mestressa, la senyora Teresa, amb qui va aprendre també molta lletra esdevenint la dona culta, perspicaç i emprenedora que orientarà el seu home (a qui va conèixer ballant a la societat Coral Erato, igual que havia passat amb la Sió) a resoldre alguns casos complicats.

Quins eren els plats preferits d’en Molins? Ho esbrinem al capítol 24 de La farinera: "El bròquil enfarinat i fregit tenia un gust tan especial que no feia recordar a cap altre plat de verdura. Ni tan sols els farcellets de col, també enfarinats i fregits, tenien aquest gust, dolç i amarg alhora. També els ous durs fregits eren una de les especialitats de la seva cuina mallorquina. Els ous, bullits 10 minuts i pelats, es partien per la meitat, s’enfarinaven i es fregien amb el rovell tocant al fons de la paella".

"L’Agneta havia vingut a Figueres des del seu Montagut natal per fer de minyona (com la Sió) als 14 anys, i va aprendre l’ofici dels fogons de la seva primera mestressa, la senyora Teresa, amb qui va aprendre també molta lletra esdevenint la dona culta, perspicaç i emprenedora que orientarà el seu home"

Dins El metge de Vila-sacra descobrim les habilitats de l’Agneta ("obres d’art", segons en Molins), premiades amb els afalacs del marit golafre, que permeten ensumar al lector aromes de receptes de cursets culinaris d’abans i després de la guerra: estofat de costelló de porc amb albergínia, conill sofregit amb alls i anís que, ben cuit, es desfà a la boca; pollastre amb cama-secs, amanides d’enciam francès amb ceba tendre i pirrossa d’api, sal d’api (sel de céleri), amb barreja de mostassa de Dijon i oli de Llers, de primera premsada, i vinagre de Garriguella, però mai vinagre amb tomata (una heretgia, segons Molins). "A vegades l’Agneta hi barrejava cosconilles, brots de verdolaga i dent de lleó i altres herbes salvatges del mercat de verdures". Aquest mercat i la plaça del Gra són descrits a les planes 116-117 de La farinera.

Per xalar després d’una esplèndida amanida res millor que coll de xai amb pebrot i tomata. Tot i que sigui garrotxina, l’Agneta també cou peix, però sense trumfes (escorpa al forn amb suc) i recomana en Ramon que aprengui a netejar escorpes i rufins.

A la novel·la acabada de sortir del forn (La Carme) es fa un elogi de la cuina de transmissió domèstica: "Avui havien dinat una amanida i galtes de vedella estofades, un plat que l’Agneta brodava, un plat que li feia memòria a en Ramon Molins, que la cuina de casa, els platillos els estofats, els rostits i fins i tot la verdura bullida, la col i patata, sempre tenien una nota distintiva, un accent que, sense cap mena de dubte, era fruit de l’aprenentatge de la seva dona a casa d’aquella mestressa de qui li havia parlat un munt de vegades". (p. 97)

En els temps actuals en què abusem dels aliments processats, aquesta delerosa literatura policíaca farcida de brins de bones menges resulta doblement nutritiva. Com a proposta per a futures històries del caporal Molins i l’Agneta Watson, voldria fer dos suggeriments a l’amic Octavi Holmes (un gran gourmet, ell mateix!): incorporar-hi alguna mostra de postres (al capdavall, la primera feina de l’Agneta en arribar a Figueres havia estat en una pastisseria del carrer dels Enginyers); que la recepta dels plats vagi acompanyada d’una tria de vins empordanesos de cooperatives vintage d’aquelles èpoques. La cervesa la deixem per a les novel·les de bòfies i mossos més moderns.