Sempre he pensat que educar un infant no és només responsabilitat de l’escola ni només de la família. Educar és caminar plegats. Si tots volem el mateix, per què de vegades sembla que cadascú va pel seu camí? Entenc que, de vegades, els docents i els equips directius tinguin recels a obrir encara més les portes de l’escola.
Implica temps, escoltar opinions diferents i, a vegades, gestionar situacions complicades. Però també crec que les famílies hem de mirar-nos una mica a nosaltres mateixes. No n’hi ha prou d’anar a un parell de reunions durant el curs i pensar que ja hem fet la nostra part. No crec que hi hagi culpables. Tots anem de pressa, tenim mil coses al cap i fem el que podem.
Però precisament per això crec que val la pena trobar moments per compartir, parlar i construir plegats. Participar a l’AFA, donar un cop de mà quan es pot, conèixer el projecte de l’escola o simplement tenir una bona relació amb les educadores. Tot això suma. I els infants ho veuen.
Jo he tingut la sort de viure-ho a l’EBM La Rosa dels Vents de Cornellà de Llobregat, com a mare i com a membre actiu de l’AFA. Des del primer dia em vaig sentir benvinguda. No era només el lloc on deixava els meus fills cada matí; era un espai on podia participar, opinar, ajudar i sentir que també formava part del projecte.
Sempre hi vaig trobar un equip proper, que escoltava les famílies i que entenia que educar és molt més fàcil quan escola i família van de la mà. Aquesta experiència m’ha reafirmat en una idea: quan una escola confia en les famílies i les famílies també confien en l’escola, passen coses molt boniques. Es creen vincles, neixen idees, es resolen millor les dificultats i, sobretot, els infants creixen veient que els adults que els estimen treballen junts.
Els nostres infants ens observen constantment. Ens veuen entrar a l’escola amb un somriure, parlar amb les educadores, participar en una festa o dedicar una estona del nostre temps a preparar una activitat. I aquest exemple, sense adonar-nos-en, els educa. Els ensenya que implicar-se val la pena, que formar part d’una comunitat és enriquidor i que, quan tots remem en la mateixa direcció, les coses funcionen molt millor.
I no puc acabar aquesta reflexió sense donar les gràcies a la persona que, sense saber-ho, em va transmetre aquesta manera d'entendre la vida: el meu pare. Gràcies, papa, per ensenyar-me amb els teus actes que implicar-se sempre val la pena. Per fer-me veure que, si vols que les coses canviïn, el primer pas l'has de fer tu.
¡Gracias!¿Quieres agradecer algo a alguien?Si quieres agradecer algo a alguien, un buen servicio público o alguna buena acción, puedes explicárnoslo en el correo participacion@lavanguardia.es con un breve texto, que no supere los mil caracteres y adjuntando tus datos personales. Si tu escrito es seleccionado, lo publicaremos con tu nombre y apellido/s en el apartado ¡Gracias! de Cartas en la sección web de Participación de La Vanguardia.
| # | Наименование новости | Тональность | Информативность | Дата публикации |
|---|---|---|---|---|
| 1 | Vagó lliure de gossos | 0 | 10 | 22-07-2026 |
| 2 | En el cementerio | 0 | 10 | 24-07-2026 |
| 3 | És un fracàs ètic | 0 | 10 | 24-07-2026 |
| 4 | El nom dels fills | 0 | 10 | 24-07-2026 |
| 5 | Hablar y escribir bien | 0 | 10 | 24-07-2026 |
| 6 | Inercia, no gravedad | 0 | 10 | 24-07-2026 |
| 7 | Els cartells no serveixen | 0 | 10 | 24-07-2026 |
| 8 | Epaiketa | 0 | 0 | 14-11-2017 |
| 9 | Облизнись | 0 | 0 | 20-07-2026 |
| 10 | Hamar hamar. Bizitza zigortzea | 0 | 0 | 11-10-2017 |