Cada vegada és més habitual que els problemes a la taula amb els nens tinguin una solució: mòbil i tauleta. El nen es queda entretingut amb la pantalla i menja. L’escena és tan habitual que possiblement ens ha deixat de cridar l’atenció. Però amaga una pregunta que té molta importància en el desenvolupament del nen: què està passant realment quan un nen menja entretingut mirant una pantalla?

Naixem amb la capacitat innata per reconèixer la gana i la sacietat. Un nadó plora quan té gana i deixa de menjar quan ja està saciat, sense que ningú li hagi ensenyat. Però aquesta regulació tan precisa dels primers mesos de vida es consolida o s’erosiona segons com l’entorn i els adults responem als seus senyals al llarg dels anys.

La pediatria ho documenta amb el nom d’alimentació perceptiva: quan els cuidadors aprenen a llegir els senyals del nen i hi responen de forma coherent, el nen enforteix aquesta capacitat d’escoltar-se. Respectar que el nen no mengi més quan ja no té més gana, l’ajuda a entendre de forma inconscient que el seu cos li envia senyals reguladors. En canvi, quan sistemàticament se substitueix el senyal intern -ja no tinc més gana- per una directriu externa – no em puc aixecar fins que m’acabi tot el plat que m’han posat- aquesta connexió s’afebleix. De la mateixa manera, quan un estímul extern està captant l’atenció i aquesta queda totalment absorbida, els senyals del cos continuen arribant al nen, però ja no hi ha ningú que els escolti, fent que també quedi anul·lat el reforç de la capacitat d’escolta.

La tauleta i el mòbil actuen exactament així. Desconnecta al nen de si mateix i l’aliment entra gairebé sense que ell ho registri. El nen menja en pilot automàtic, sostingut per un estímul extern en lloc d’un senyal intern. Això no és nou ni és exclusiu de la tauleta, la televisió i el “menja-t’ho tot” també han contribuït a aquest efecte. El nou nivell que han portat els nous dispositius interactius és que ho fan amb una eficàcia sense precedents, perquè capten l’atenció del nen de manera intensa i sostinguda.

L’Associació Espanyola de Pediatria va actualitzar el desembre de 2024 les seves recomanacions sobre l’ús de pantalles a la infància, ampliant fins als sis anys l’edat mínima sota la qual no hauria d’haver-hi exposició. I va identificar els àpats com un dels moments de més risc.

Les conseqüències d’aquesta desconnexió van més enllà. A curt termini, el nen menja més del que necessita perquè no accedeix al fre intern que li diu que ja n’hi ha prou. Amb el temps, quan la gana deixa de ser el senyal que regula la ingesta, altres la substitueixen, com l’avorriment o l’ansietat. Més del 60% dels nens d’entre 5 i 13 anys ja reporten menjar en resposta a estats emocional, i aquesta tendència s’intensifica a l’adolescència. Els estudis mostren que els nens amb menor capacitat d’autoregulació tenen un risc més alt de sobrepès a l’edat adulta i de desenvolupar una relació difícil amb el menjar, que un cop instal·lada, costa molt de revertir.

L’hora de menjar és, probablement, un dels primers llocs on un nen aprèn, sense paraules ni discursos, si el seu cos mereix ser escoltat o cal silenciar-lo perquè les coses funcionin. El que s’instal·la en aquells primers anys a taula no desapareix quan es creix; es converteix en la manera en què aquesta persona es relaciona amb la gana, la sacietat i el menjar durant la resta de la seva vida.