Agafem, posem per cas, els versos de Silesi: «El Déu increat esdevé al bell mig del temps/a fi que la creatura pugui ser guarida per mitjà d’Ell». Intentem ara transformar aquests versos segons les normes del simbolisme. Podria quedar una cosa així: «Són hores i dies ara els eons./La Idea s’ha fet un lloc en l’espai,/ el collar de maragdes refracta/la transparència del Diamant», pel primer vers, on les maragdes representen les paraules de Jesús i el Diamant el Verb. «El remolí arrossega amunt/la terra que fa olor d’herba,/el llim dels estanys reclosos,/les fulles seques del bosc», pel segon.

I imaginem ara que els versos no els ha escrit un lector qualsevol, sinó un gran poeta que en fa decasíl.labs perfectes, amb rimes consonants i esplendor verbal. Aleshores ens tobaríem amb un poema de Mallarmé.

Què s’hauria aconseguit ? Transformar en metàfora el llenguatge directe dels versos de Silesi i elevar el seu nivell estètic a costa del significat, que ara és polisèmic, bé que el sentit original també s’hi podria trobar. Què ha intentat, doncs,el simbolisme? Contra la cruesa del realisme i el naturalisme,i el positivisme del seu temps i també d’ara, elevar una construcció de la raó i de l’esperit per mitjà del llenguatge cercant la Bellesa.

Paul Valéry, el millor deixeble de Mallarmé i també el qui tragué, segons alguns, la poesia francesa de l’atzucac en que l’havia deixada el seu mestre, va escriure que el simbolisme havia estat en el seu temps una espècie de religió. Però era també religió? Sí, sens dubte, en la meva opinió, amb el perill, tanmateix, de caure en la idolatria i el dogmatisme si es confon l’expressió d’una idea amb la seva realitat infinita.