El ninotaire i dissenyador gràfic figuerenc Lluís Puigbert celebra tres dècades de la tira còmica que publica setmanalment a l’EMPORDÀ. L’aniversari del Gat i Gos coincideix amb una exposició al Museu de l’Empordà que reivindica la tradició del còmic a la comarca i en la qual és un dels protagonistes. Puigbert forma part de l’elenc de ninotaires que han passat per aquestes pàgines, com Cos, Narmas, Jap, Alforcea o Daco.

Un gat de carrer i un gos gros, tots dos de casa seva, són a l’origen d’una història que ja dura trenta anys. Lluís Puigbert Punset (Figueres, 1968) va començar a imaginar què pensarien aquells animals si poguessin parlar i opinar sobre el comportament dels humans. D’aquell exercici d’imaginació en va néixer, el maig de 1996, Gat i Gos, una tira còmica que inicialment acompanyava una pàgina de passatemps de l’EMPORDÀ. La secció va desaparèixer a la tardor, però els dos personatges van trobar un nou espai a les pàgines d’opinió del setmanari. Des d’aquell octubre del 1996 no han faltat mai a la cita setmanal amb els lectors.

La parella va néixer de la contraposició de dues maneres d’entendre la vida. El gos, més ingenu i bonifaci; el gat, més independent, murri i observador. Inicialment protagonitzaven petites escenes costumistes, però amb el temps van descobrir que el món dels humans proporcionava arguments molt més interessants. La política, els conflictes internacionals i les contradiccions socials van acabar convertint-se en el principal aliment de les seves converses. La tira també ha evolucionat formalment: de les primeres historietes amb diverses escenes ha passat sovint a una única imatge capaç de condensar tota una reflexió.

Tira de Gat i Gos publicada per primera vegada a les pàgines d’Opinió de l’Empordà l’1 d’octubre de 1996. / Lluís Puigbert

Puigbert sempre ha estat un gran consumidor d’informació. «Era una manera de desfogar-me per cada situació que em motivava», recorda. A diferència dels encàrrecs professionals de disseny gràfic de la seva empresa SID Estudi, subjectes a les necessitats dels clients, amb Gat i Gos ha gaudit d’una llibertat absoluta. «En trenta anys mai m’han tocat la cresta i he fet el que he volgut en tot moment», assegura. Aquella mirada, inicialment més empordanesa, va ampliar progressivament el seu horitzó cap a Catalunya, Espanya i el món. Alguns personatges polítics, reconeix, gairebé li estalvien la feina perquè «les seves declaracions ja són, per elles mateixes, un acudit».

La relació de Lluís Puigbert amb el dibuix ve de molt abans que apareguessin Gat i Gos. A La Salle, els Fossos de Figueres, ja era dels que aprofitaven qualsevol ocasió per dibuixar, fins i tot durant els exàmens. Recorda que una professora de literatura «va suspendre’m un examen que havia omplert de dibuixos, però se’l va voler quedar perquè li havia agradat el resultat». Aquella afició acabaria convertint-se en una professió.

La seva educació gràfica es va alimentar de lectures molt diverses. Des de l’humor de 13, Rue del Percebe, TBO o Zipi y Zape, fins a les aventures d’El Capitán Trueno, Astèrix i Tintín. També hi tenen un lloc destacat Mafalda, El Víbora, Cimoc i els superherois de Marvel i DC. A més, va créixer amb els referents que tenia més a prop. Quan va començar a publicar a l’EMPORDÀ, recollia una tradició d’humor gràfic en què havien participat Joan Cos, Jap, Picanyol, Narmas, Daco o Sebastià Roig. Recorda especialment l’admiració que sentia per Jap, Joan Antoni Poch, a qui considera «un dels grans dibuixants d’humor del país».

L’any 2000 va començar a col·laborar també amb El Punt, on feia cinc dibuixos setmanals. Sumats al de l’EMPORDÀ, representaven sis vinyetes cada setmana. Aquella pràctica continuada li va permetre guanyar agilitat, simplificar els traços i perfeccionar la caricatura.

La trajectòria de Puigbert és també la història d’una generació de professionals que va començar treballant amb llapis, tinta i retoladors i va viure la revolució de la informàtica. Quan els ordinadors Apple van entrar al món del disseny gràfic, va quedar fascinat per les seves possibilitats. Fins al punt que va començar a «experimentar amb el dibuix digital» a les primeres tires de Gat i Gos. Amb el temps, però, va descobrir que aquella tecnologia imposava limitacions: «Tenies la sensació que el traç era el que volia ell, no el que decidia jo», explica.

A poc a poc va recuperar el dibuix manual. Ho compara amb la diferència entre la música electrònica i el rock-and-roll, que només necessita una guitarra i una bateria per començar a sonar. «El Gat i Gos va acabar sent això, el rock-and-roll», resumeix. Encara avui dibuixa sobre paper, amb uns retoladors especials que compra a Anglaterra. Després escaneja el dibuix i l’acoloreix digitalment.

Lluís Puigbert és un gran observador del món que ens envolta i admirador d'altres companys / Santi Coll

La seva trajectòria com a il·lustrador i dissenyador gràfic ha anat molt més enllà de l’humor periodístic, amb projectes internacionals al Japó i Alemanya. També ha publicat dos volums del còmic Els viatgers d’Empolis, amb guió de Juan Jesús Aznar, i ha participat en obres col·lectives com Enfoteu-vos-en!, que reunia 45 dibuixants contra la crisi.

Una altra faceta de Puigbert és la seva passió pel ciclisme d’ultradistància, que l’ha portat a afrontar reptes físics considerables. Entre les seves aventures hi ha la travessa de 750 quilòmetres dels Pirineus en 45 hores, el Tour del Montblanc i la Race Across France, una prova de 2.500 quilòmetres que va completar en vuit dies sense assistència. Pedalar durant hores també li permet ordenar pensaments i trobar idees per a les seves vinyetes.

El ciclista figuerenc participant en una de les edicions de Race Across France / Empordà

L’aniversari de Gat i Gos coincideix amb l’exposició D’Empúries a Spiderman. Narratives gràfiques a la perifèria, al Museu de l’Empordà de Figueres, de la qual Puigbert és un dels protagonistes. Joan Manuel Soldevilla i Maria Mercè Cuartiella en són els comissaris. La coincidència li fa una il·lusió especial perquè el plantejament de la mostra encaixa amb la seva pròpia experiència. «És ben bé la història de la meva vida», comenta quan parla de l’evolució de les tècniques gràfiques.

Notícies relacionades

Ara aquella fascinació inicial per la tecnologia s’ha convertit en una barreja de curiositat i preocupació davant la intel·ligència artificial. «Tinc la sensació que l’IA ja no és una eina, sinó que és una cosa que pot arribar a substituir», reflexiona. Confia que la creativitat i l’artesania continuïn marcant la diferència i que la gent sàpiga valorar les obres en què encara hi ha una persona al darrere, encara que figuri ser un gat i un gos.

Subscriu-te per seguir llegint