Ens trobem a la seu de la Unió Empresarial de l’Anoia. Hem hagut de canviar la data de l’entrevista per un viatge de feina. És la tercera generació de l’empresa igualadina Productes Labin dedicada als fertilitzants. La va crear el seu avi Joan Mateu Bisbal l’any 1948. «L’avi treballava de teixidor, però no guanyava prou per alimentar tota la família. Abans, a les masies [Cal Vidrier] hi vivien diverses generacions. Ell tenia clar que havia de fer un producte que fes falta sempre. I se li van ocórrer els adobs. Va començar a recollir la carnassa que les pelleteries llançaven, les posava assecar i les anava voltejant en un terreny que havia comprat. Allí hi havia hagut els Laboratoris Industrials, d’aquí ve el nom de Labin. Llavors, va aconseguir targetes de racionament per obtenir Nitrat de Xile. Li servia per enriquir la matèria orgànica del compost que havia fet. El venia als pagesos de la zona. Així va començar Productes Labin.» El seu pare («som saga de Joan Mateu») va industrialitzar el procés i va introduir «l’adob granulat més fluid i fàcil d’aplicar. Va ser un producte innovador que ens va donar un mercat més gran. Vam créixer a Espanya i vam entrar a Itàlia, Grècia, França, Portugal... »

I arriba la tercera generació.

Sí [riu]. Vaig tenir un professor que explicava que totes les empreses acaben desapareixen un dia o altre i que el que hem de fer els empresaris és evitar que ens passi a nosaltres. Amb la meva arribada, hem donat un impuls molt fort a la internacionalització de l’empresa. Tenim un catàleg de productes molt extens i tècnics que exportem a una cinquantena de països.

Com lliga «un producte que sigui per sempre» amb el canvi climàtic?

Sent una empresa altament sensibilitzada amb el medi ambient. Disposem d’una gamma àmplia de productes certificats per a l’agricultura ecològica. Un departament d’investigació per crear productes que ajudin les plantes davant la sequera o els cops de calor. No parem d’investigar. Fem créixer les plantes sense matar res. Ens dediquem a l’agricultura i el canvi climàtic ens toca molt d’a prop. Hem reduït les emissions de CO2 tot el que hem pogut i, com que totes no es poden eliminar —el transport per carretera, per exemple— el compensem amb la reforestació de boscos cremats en un incendi. Actualment, en tenim tres.

Amb tota la feina que li dona l’empresa, per què tanta implicació amb les associacions empresarials?

Mira, quan viatges pel món t’adones de la sort que tenim d’haver nascut aquí i quan les coses et van bé, penso que tenim l’obligació de donar-nos als altres i col·laborar per a una societat pròspera i perquè les oportunitats arribin al major nombre de persones possible. Sóc voluntariós i estic compromès amb el territori i, és veritat, aquesta implicació també em va bé per trencar amb el dia a dia de la meva empresa.

Com ajuda la UEA a les empreses?

En molts aspectes. En obtenir llicències d’obres que tenien bloquejades, perquè rebin l’energia que els cal i que no aconseguien que els subministressin i, es clar, en la formació del personal que els cal. La nostra feina és escoltar les empreses, acompanyar-les i defensar els seus interessos davant les administracions. Treballem perquè tinguin les condicions necessàries per invertir, créixer i generar ocupació. Som aquí per ajudar i contribuir al progrés econòmic i social de l’Anoia. I precisament amb aquesta voluntat vam impulsar la Fundació UEA, per anar un pas més enllà i connectar les necessitats de les empreses amb les de les persones, generant oportunitats de formació, ocupació i futur per al nostre territori.

Què fan en formació?

Vam crear l’Escola d’Oficis fa dos anys. Fins ara hem fet formació en mecànica i electricitat, que és el que les empreses ens han demanat. Ara sabem que hi ha més d’un 30% de vacants sense cobrir en sectors com la construcció. Per això volem impulsar formació en aquests oficis. Ens adaptem a les necessitats. A més, estem construint una xarxa de centres de formació al territori per aprofitar recursos i arribar a més persones.

Quin grau d’èxit tenen?

Molt alt. El grau d’inserció és d’entre un 30 i 40 per cent, però aquesta dada no reflecteix tot l’impacte del programa, perquè teníem nois de 16 i 17 anys que no treballaran fins als 18 anys, per exemple. A més, sabem de molts que també han acabat per trobar feina i de casos de nois que s’han decidit a cursar un grau de formació. Per nosaltres, això també és un èxit: despertar vocacions, recuperar el valor dels oficis i obrir oportunitats de futur. L’èxit és gran perquè sabem quins són els perfils buscats per les empreses de la comarca. No formem per formar, formem persones que no tenen feina perquè trobin feina i perquè les empreses que busquen personal el trobin, generem oportunitats reals.

Aquesta feina no l’hauria de fer l’administració a través de la Formació professional?

L’administració té una responsabilitat fonamental, però fa anys que detectem necessitats formatives que no tenen prou resposta. Des de la UEA, conjuntament amb els sindicats, reclamem una planificació de l’FP adaptada a la realitat empresarial de l’Anoia. Mentrestant, nosaltres no ens quedem de braços plegats: com he dit impulsem projectes com l’Escola d’Oficis per complementar l’oferta existent i generar oportunitats. El que necessitem és més coordinació entre administracions, centres educatius i empreses.

És un problema cultural, encara, de prestigi dels estudis universitaris per damunt de la formació professional?

Crec que està canviant. L’altre dia estava en una reunió i es va preguntar quantes persones preferirien que els seus fills fessin formació professional en comptes d’un grau universitari i la majoria va apostar per formar-se en un ofici. Hem de dignificar els oficis i millorar l’orientació dels joves i les famílies, perquè coneguin les oportunitats reals que ofereixen aquestes professions. Fa poc vaig llegir un article del CEO d’Nvidia en què afirmava que els milionaris del futur seran els electricistes i els lampistes perquè són feines que no es podran fer amb la intel·ligència artificial. La formació professional no és una opció de segon nivell, és una aposta de futur.

Abans de l’estiu es va fer un procés de regularització extraordinària d’immigrants. Era necessària davant la falta de treballadors que descriu?

Totalment. Tenim un problema endèmic. La falta de gent és un problema de país. Si mirem la piràmide d’edat, cada vegada hi ha més persones grans i menys de joves. De fet, algunes empreses de l’Anoia preveuen que entre el 30% i el 40% de les seves plantilles es jubilaran en els pròxims cinc anys. Això fa que necessitem la immigració, però amb una regularització ordenada, garanties jurídiques i mecanismes que facilitin la integració social i laboral. Tenim persones que ja viuen aquí i que poden aportar talent i experiència. Hem de saber aprofitar aquest potencial i donar resposta a les necessitats de les empreses.

Regular vol dir que vinguin formats?

N’hi ha que arriben amb una bona formació en determinats oficis. D’altres, no. I aquí és on nosaltres podem fer aquest paper per formar aquestes persones en el tipus de feines que fan falta al territori. És el que hem dit de l’Escola d’Oficis de la Fundació i de què estem orgullosos. Cal identificar les seves competències, reconèixer l’experiència que ja tenen i oferir formació quan sigui necessària. Des de la UEA volem sumar esforços amb les administracions i les entitats socials perquè la integració laboral sigui una oportunitat per ’a les persones i per a les empreses.

També els caldrà un lloc on viure. Aquests dies ha esclatat la crisi de l’habitatge que pateix el país.

Sí, hi va molt lligat. A les empreses ens preocupa molt perquè també implica la retenció del talent. I perquè l’increment dels preus ens arriba a les empreses. És un factor perquè el treballador vulgui cobrar més, lògicament. Si una persona no pot viure aquí, el que farà és buscar-se una feina on pugui pagar l’habitatge. L’habitatge ja és un factor de competitivitat territorial. Si volem atraure i retenir professionals, hem de garantir que puguin desenvolupar el seu projecte de vida a l’Anoia.

Quina solució hi veuen?

No em sembla que sigui un problema de lleis i prou. S’han de construir més habitatges perquè no n’hi ha suficients per cobrir tota la demanda que hi ha. L’administració ha de posar més sòl i agilitzar els tràmits perquè no pot ser que una constructora trigui dos anys per obtenir un permís d’obres per fer un bloc de pisos. Necessitem més oferta d’habitatge, seguretat jurídica i una administració que faciliti les inversions. És un repte que requereix planificació i col·laboració publicoprivada.

Un altre factor de tensió són els preus de l’energia que han situat l’IPC d’agost al 4,9 per cent. Com l’afronten?

Amb preocupació, tot i que tenim l’esperança que aquest increment sigui conjuntural i que les tensions internacionals es redueixin. Ara, també t’he de dir que ja estem acostumats a aquests trasbalsos. Des del Covid que ens hem avesat a dirigir les empreses dins de la incertesa. Ens afecta, esclar, però veig que les empreses de l’Anoia són resilients i se saben reinventar. L’increment de costos afecta els marges, òbviament, però observo que estem defensant bé les vendes. Ara bé, a l’Anoia l’energia no és només una qüestió de preu, sinó també de disponibilitat. Tenim empreses que volen créixer i no disposen de prou potència elèctrica. Des de la UEA fa temps que reclamem inversions en les xarxes de distribució perquè l’energia no es converteixi en un fre a la competitivitat i al creixement empresarial.

Som a les portes d’una crisi com la del 2008?

Notícies relacionades

No, aquella va ser molt dura. La crisi del 2008 tenia unes causes financeres molt diferents de les tensions que vivim actualment. Crec que les causes de la incertesa actual són principalment conjunturals, tot i que tenim reptes estructurals que cal afrontar. La vida no és plana i es passen èpoques de tot. Esclar, hi ha empreses que les pateixen i que acaben per tancar. Però, en general, crec que les empreses de la comarca van bé. És cert que si la conjuntura no millora i els costos continuen en ascens es pot arribar a una situació crítica perquè la repercussió en els marges empresarials i en els preus té un límit. Tenim un teixit empresarial industrial i emprenedor que ha demostrat una gran capacitat de resiliència. Però no ens podem conformar a resistir: hem de continuar invertint, innovant i millorant la productivitat per tenir empreses més fortes i competitives.

Subscriu-te per seguir llegint