Escric aquestes notes tot just després d’haver visitat l’exposició d’Anselm Kiefer a la Pedrera de Barcelona. Anau-hi, paga bé el viatge.

A les sales d’exposicions de l’edifici modernista es presenta La vida secreta de les plantes, un recorregut per una part important de l’obra del pintor i escultor alemany, un dels més importants del nostre temps.

El títol, d’entrada, m’ha transportat a un disc que Stevie Wonder publicà el 1979, Journey Through the Secret Life of Plants, una obra que en el seu moment desconcertà una part de la crítica i que conté algunes de les pàgines més singulars del músic nord-americà. Aquest doble àlbum, concebut com a banda sonora d’un documental sobre la vida vegetal, és una de les seves obres més arriscades. En lloc de limitar-se a les melodies i ritmes que l’havien convertit en una estrella internacional, Wonder experimenta amb sintetitzadors, textures orquestrals, sons electrònics i atmosferes que s’acosten a la música contemporània i fdins i tot a la pensada per a la litúrgia.

D’aquest disc sempre m’ha fascinat especialment Ecclesiastes, una peça instrumental meravellosa que té una força expressiva difícil d’explicar. El títol remet al llibre bíblic que ens recorda la fugacitat de l’existència i l’etern retorn dels cicles naturals. Wonder construeix una música que sembla avançar entre la contemplació i la transcendència, com si volgués donar una forma sonora a allò que les paraules no poden expressar. És una composició que mereixeria ser molt més coneguda.

Kiefer i Wonder, dos artistes que comparteixen una mateixa intuïció: la natura amaga una realitat que no sempre sabem veure. Les plantes no són només elements decoratius del paisatge. Són organismes que neixen, creixen, es transformen i moren; participen d’un cicle que també és el nostre.

I això no ho és tot. Una de les obres de l’exposició que més m’ha cridat l’atenció és Die Walküren (Les valquíries). Dotze vestits desgastats pengen dins una estructura de vidre. No hi ha dones guerreres, ni cavalls voladors, ni llances. Només els vestits, com les despulles d’una glòria que ha desaparegut. Resulta inevitable pensar en Wagner i en la seva cèlebre Cavalcada, una música d’una energia extraordinària que serveix per obrir el que serà l’acte definitiu de l’òpera Die Walküre (La Valquíria), en el qual, ressentit i dolgut, el déu Wotan entregarà la seva filla a una eternitat finita.

Kiefer va més enllà de Wagner. L’obra també evoca l’Operació Valquíria, el complot del juliol de 1944 per assassinar Hitler. El nom mitològic, recuperat per la història contemporània, adquireix així una altra dimensió. Les robes d’aquelles valquíries que en la mitologia escollien els guerrers morts i els conduïen al Valhalla han quedat buides. És una reflexió especialment interessant perquè Wagner, un compositor que admir profundament, continua essent una figura contradictòria. La grandesa musical del seu univers no ens pot fer oblidar l’apropiació que el nazisme va fer posteriorment de la seva obra. Kiefer sembla advertir-nos que la bellesa no és cap garantia moral i que l’art, precisament perquè és poderós, també pot ser manipulat.

La relació de Kiefer amb Wagner no s’acaba aquí. Ambdós comparteixen una certa voluntat de construir universos totals, en els quals la mitologia, la filosofia i l’art es confonen. Wagner ho fa amb els sons; Kiefer, amb la matèria. I si el primer cercava una obra d’art total, el segon sembla voler construir una mena d’enciclopèdia visual de la humanitat, amb totes les seves grandeses i misèries.

Kiefer diu que pensa en imatges i que els poemes l’ajuden a orientar-se. També sosté que ningú no crea tot sol ni del no-res. Una observació que em sembla especialment encertada en una època obsessionada amb l’originalitat. Tot creador és deutor d’allò que l’ha precedit. Wagner dels mites germànics, Kiefer de Wagner, dels filòsofs i dels poetes i Wonder d’una tradició musical que transforma en un llenguatge personal. Fins i tot Newton reconeixia que havia pogut veure més lluny perquè s’havia enfilat damunt les espatlles dels gegants que el precediren. Potser la cultura consisteix precisament en això: descobrir relacions allà on aparentment només hi ha distàncies: entre una valquíria i una planta, entre una estrella i una llavor, entre el plom de Kiefer i els sintetitzadors de Stevie Wonder, entre una poma i les lleis de l’univers.

Noticias relacionadas

He sortit de la Pedrera amb la sensació d’haver assistit a una conversa entre artistes que mai no s’havien proposat dialogar. I he pensat que seria una bona idea tornar a escoltar Ecclesiastes. Perquè, com ens recorda el llibre bíblic, «hi ha un temps per a cada cosa». També per contemplar un gira-sol pansit, escoltar Wagner o descobrir que, dins el silenci de les plantes, potser hi ha una música que encara no hem après a sentir.

Suscríbete para seguir leyendo