Al marge de l’Assemblea General de l’ONU, el 22 de setembre es va signar un acord indefinit entre l’Administració nord-americana i el Govern de Dinamarca, juntament amb el Govern de Groenlàndia, per introduir canvis a l’acord de defensa del 1951.

Estats Units obté: 1. Control permanent sobre la seguretat de Groenlàndia. 2. Ampliació de la presència militar: modernització i ampliació de la base de Pituffik, creació de dues noves bases militars –a Narsarsuaq i Mestersvig– i possibilitat de crear altres bases militars, incloses bases no tripulades, de mutu acord. 3. Lliure accés i trànsit: els vaixells i les aeronaus nord-americans es poden desplaçar pel territori de Groenlàndia, incloses les seves aigües territorials, sense restriccions, fins i tot sota l’aigua. 4. Dret de veto sobre la presència d’adversaris: cap Estat que no sigui membre de l’OTAN no podrà establir una base militar o mantenir presència militar a Groenlàndia sense el consentiment de les parts. 5. Control efectiu sobre les inversions: els inversors procedents de països que no pertanyin a l’OTAN o a la UE, o que no siguin socis de l’OTAN, no poden obtenir el control ni una influència significativa en els «sectors especialment sensibles» de l’economia de Groenlàndia. 6. Dret a desplegar el sistema de defensa antimíssils Cúpula Daurada.

Un detall important: en cas que Groenlàndia obtingui la independència, haurà de romandre a l’OTAN i assumir tots els drets i les obligacions de Dinamarca derivats d’aquest acord.

D’aquesta manera, els Estats Units obtenen el control sobre un actiu estratègic de màxima importància, encara que, en realitat, ja en tenia. El valor de Groenlàndia és determinat principalment per la seva posició geogràfica: per l’illa passen les rutes més curtes entre Rússia i Amèrica del Nord, i és una peça clau per a l’Atlàntic Nord i l’Àrtic.

Cal assenyalar que l’exigència de Trump respecte a Groenlàndia era molt més ambiciosa: va afirmar que calia annexionar l’illa més gran del món. Tot i això, es va trobar amb una forta oposició dels seus aliats de l’OTAN i va reduir les seves exigències. Per descomptat, els Estats Units encara no han annexionat jurídicament Groenlàndia, però han creat totes les condicions per establir en el futur un domini de facto. Ha apartat els actors no occidentals, inclosos la Xina i Rússia, de qualsevol presència militar o econòmica a l’illa, ha consolidat la seva presència militar i el dret de veto sobre les inversions estrangeres en sectors sensibles.

Estem davant d’un exemple clàssic d’«annexió tova» o estratègia neocolonial. La sobirania formal de Dinamarca i Groenlàndia es manté, però el control real sobre la seguretat i els sectors clau de l’economia passa als Estats Units. A llarg termini, això condueix o bé a una integració total de l’illa a l’esfera d’influència nord-americana, o bé a una «independència» tutelada sota el patrocini dels Estats Units.

Subscriu-te per seguir llegint