El passeig d’en Canalejas segueix l’Onyar, amb una balustrada i un rengle de til·lers madurs. Ara, aquests arbres declinen branques cap al riu, com una pantalla, talment uns desmais. Fa molta calor i aquestes capçades atípiques envolten el caminant d’una ombra frescal. És novetat: antany la rutina municipal hauria esbandit les branques heterodoxes. Ara, algú més despert les modula per protegir-nos eficaçment.

A prop, en canvi, els joves ginkgos de la Plaça Independència encara no s’han fet prou per a atenuar la solellada; cal arrecerar-se sota l’arquitectura porxada. Enllà, la Devesa generosa però vella i xacrosa acull amb un microclima més suau. Entremig, tot de gent pedala i camina sota el viaducte del tren, seguint l’ombra per a fer el seu trajecte.

Fa calor i en farà més. I doncs, en farem prou amb els arbres? Amb arbres que cal regar i triguen a capçar, que pateixen també les inclemències, la set, les torbonades, que s’esqueixen? No en farem prou. Ni prou de pressa. Per exemple: el porxo oest del Parc del Migdia, d’en Bohigas, va trigar... quinze anys! a cobrir-se amb glicines. Es fa peremptori que, sense deixar d’arbrar, també construïm nous porxos i ombres a l’espai públic. Sembla que l’Ajuntament s’hi va encaminant.

Girona ha heretat porxades d’origen medieval i vuitcentista, o bé noucentista com a Sant Narcís. I ara ja hi anem trobant nous aixoplucs. Avui ja no tant per pluja o neu com pel sol abrusador. Des de fa anys, projectada per en D. Bancells, una pèrgola modesta i graciosa empara un jardí a la Rutlla amb el carrer Reglà. Del 2018 i d’en R. Turón, un porxo de fusta sobri i classicitzant ombreja un tros de la plaça d’en Miquel de Palol. L’Ajuntament ha implantat suara noves pèrgoles en patis d’escola. I s’ha estrenat la coberta d’una pista de joc a Fontajau, concebuda per en M. Llorens i dirigida per en R. Ros. Una coberta àmplia i vistosa, de pòrtics de fusta una mica expressionistes, que també vol ser aviat captació fotovoltaica. I que exemplifica la construcció amb fusta, tal com ens recomanen els científics, en comptes de tot d’acer i formigó.

La ciutat està encarant amb el Govern una realització més ambiciosa, al Parc Central R. Masó. Si fa anys es volia una marquesina només cobrint el pas a peu entre estacions de tren, ara es tractaria d’un conjunt de cobertes prou més ampli. Sumen prop d’una hectàrea, apta per a un bon camp fotovoltaic. S’esbossa com un joc de pal·lis esvelts, juxtaposats i emparant àrees diverses, un mosaic d’ombres que també permetria el pas al llarg del parc. Una constel·lació d’ombrel·les porticada i oberta, per a canviar i qualificar la pobra fesomia actual de la franja est del parc, escarida i molt irradiada, sense obstruir el continu visual de l’espai públic creat el 1984. Sembla ben enfocat.

Res serà obvi ni fàcil. Urbanitzar i reurbanitzar creant-hi recers climàtics és més car. I encara que siguin oberts, són edificacions. I caldrà mantenir-les, evitar-hi la colonització dels ocells i d’altres servituds. I no seran de bon fonamentar en llocs on hi ha un sostre dessota, posem pel cas a la plaça Catalunya. I sempre caldrà calibrar si l’ombra desitjada escau on cal, perquè el feix solar canvia cada hora i cada mes. I caldrà resistir la pulsió tan popular de «espai cobert, espai a tancar», volent encabir usos arreu: perquè tancar implica hivernacle en comptes de protecció solar. Tot amb tot, és un camí ben encetat, a explorar i a persistir-hi.

Subscriu-te per seguir llegint