El Veneno va néixer al voltant d’una olla de bírria, sense un pla de negoci. Quan Tessi Eng i Manuel de la Torre van arribar a Barcelona fa set anys ho van fer amb una idea molt diferent de la d’obrir un restaurant. Ella, de Los Mochis, al nord de Mèxic. Ell, de Ciutat de Mèxic. Tots dos dissenyadors. Tots dos acabats d’aterrar per cursar màsters en il·lustració i fotografia. La cuina, en aquell moment, era només una passió domèstica. Fins que va arribar la pandèmia.

Com tants d’altres, el 2020 van veure com els seus plans quedaven en pausa. El Manuel va començar a cuinar les receptes que havia après de la seva mare. La Tessi va descobrir entre fogons una afició que mai havia imaginat que acabaria marcant la seva vida. Preparaven menjar per a ells, per a amics i, gairebé sense pensar-ho massa, van decidir oferir alguns plats a través de grups de Facebook de mexicans residents a Barcelona. La resposta va ser immediata.

La bírria, l’emblemàtic guisat de Jalisco cuinat amb xilis secs i espècies, va començar a viatjar de casa en casa. Cada comanda en portava una altra. El delivery va ser només el primer capítol. Aviat van arribar els pop ups, els càterings i els festivals. Vive Latino, Taco Fest, Jazztrònica i Soundit van ser alguns dels escenaris on El Veneno va començar a guanyar seguidors.

Barcelona vivia l’auge de les taqueries, però ells van trobar un buit apostant per una cuina de carrer mexicana sense artificis. "El Manu sempre havia volgut muntar alguna cosa pròpia. Quan vam veure la resposta de la gent vam pensar que allò podia convertir-se en molt més", explica la Tessi.

El moment definitiu arribaria el 2022. El restaurant Narciso (Princesa, 9) els va proposar organitzar un pop up d’una sola nit. Va funcionar tan bé que van sortir convençuts que havia arribat el moment de fer el salt. El 15 de maig van obrir el seu primer local. I les Corts els estava esperant.

Potser era el barri que menys esperaven. Temien que una proposta de cuina de carrer mexicana no acabés d’encaixar en una zona residencial i tranquil·la com les Corts. Ha passat el contrari. En tot just unes setmanes, El Veneno (Bordeus, 2) s’ha convertit en un d’aquests restaurants que passen ràpidament de recomanació en recomanació. Hi van famílies, parelles, grups d’amics i molts veïns del barri. Els fa especialment il·lusió veure entrar persones grans que mai havien tastat un taco i que avui formen part de la seva clientela habitual. Hi ha un veí que cada dissabte creua la porta per demanar el mateix: un taco i una michelada. Per a la Tessi i el Manuel, aquesta fidelitat quotidiana ha sigut la millor benvinguda. La carta és curta. I aquesta és una de les seves virtuts. Aquí no hi ha concessions ni reinterpretacions. Tampoc la intenció de convertir la cuina mexicana en una cosa molt sofisticada. La proposta gira al voltant de l’autèntica street food: guisats cuinats lentament, salses elaborades cada dia i receptes que respecten el sabor original.

Tot es prepara a casa. Els macerats. Les salses. Els farciments. Només compren les tortilles –molt aviat incorporaran també les de farina a l’estil Sonora gràcies a noves receptes familiars– i la Carlota de llimona, elaborada per Gato Malo, un jove projecte de rebosteria mexicana de Barcelona. La mare del Manuel continua portant xilis difícils de trobar aquí i compartint noves receptes familiars que a poc a poc van incorporant a la carta.

El campechano és probablement el millor exemple de la seva filosofia: bistec, xoriço, torrezno cruixent i coriandre sobre una tortilla que amb prou feines aconsegueix contenir tanta intensitat. Les carns arriben sucoses i cuinades a foc lent. La cochinita pibil passa 12 hores marinant-se abans de trobar-se amb la ceba adobada. El nopal amb bolets i formatge fresc introdueix un dels ingredients més representatius de Mèxic. La torrada de tonyina bluefin amb salsa macha demostra que la cuina de carrer també pot ser delicada.

Les salses mereixen una parada: de tomatillo amb xilis, de xipotle o de bitxo. Totes elaborades per ells.

El nom també és una declaració d’intencions. No volien recórrer als tòpics de sempre. Preferien una identitat pròpia. A Mèxic, quan alguna cosa és especialment bona, pot dir-se que és "veneno del bueno".

Notícies relacionades

La Tessi i el Manuel continuen dedicant-se al disseny, organitzant càterings i pop ups i mantenen viva aquesta part itinerant que els va fer créixer. Però avui el cor d’El Veneno batega a les Corts. Un d’aquests llocs on és igual amb qui vagis. L’important és demanar diversos tacos, compartir-los i deixar que la conversa faci la resta. Perquè Barcelona viu un gran moment per a la cuina mexicana. I El Veneno demostra que, quan darrere d’un taco hi ha veritat, ofici i afecte, no fa falta res més.