Temporada Alta es posa en marxa aquest dissabte (20 h, Teatre de Salt) amb la representació de Dysphoria, monòleg de María Goiricelaya interpretat per Gema Matarranz, una mare que lidia amb la transició de gènere de la seva filla, ara fill, que, a més, és acusat d’abús sexual. La directora ja ha passat pel festival en les darreres dues edicions, duent la polèmica Altsasu el 2024 i la premiada Yerma el 2025.

Tercer any seguit aquí, ja comença a ser una habitual!

Em dius això i em poso nerviosa! Temporada Alta és un referent per a mi, i els companys i companyes que en fan part són molt admirats, així que em xoca una mica, veure’m en aquesta immensa sort de ser-hi per tercer any. No puc estar més feliç ni més agraïda a en Narcís (Puig) per apostar per mi, la veritat.

Parli’ns una mica de Dysphoria, de la mare que és protagonista...

La trama parteix d’una mare que viu el xoc que la filla de setze anys li diu que no és una noia, que és un noi. Es troba en aquest moment de pànic que han passat moltes persones quan la desinformació i el desconeixement es fan presents, sobretot, en una determinada generació, que també podria ser la dels meus pares. A partir d’aquí, Gema Matarranz, que és qui porta el pes de l’espectacle, va desgranant els diferents punts de vista al voltant d’aquesta disfòria. La d’Àlex, el seu procés i acompanyament, també en un grup de teràpia, i el moment determinant que entra en joc aquesta acusació de frau de gènere i abús sexual, que fa que la mare bolqui tot el seu ésser a defensar el fill. És la carrera de la mare per intentar entendre el fill, i les pors que aborden aquest canvi.

Més que la mirada d’Àlex, l’adolescent que transita, és la de la mare?

Sí, és així. M’interessava parlar de les persones al voltant de qui transita, i com ens comportem quan entrem en aquest estat de por quan alguna cosa en el nostre món tremola, i no ho sabem gestionar, perquè la societat ens ha dirigit cap a un lloc concret. Ho vull fer des d’un lloc que no és acusador, que empatitza amb la mare. Els meus pares també han fet coses tan bé com han sabut, i s’explora aquesta realitat, com hem avançat i com podem avançar.

Com la rep el públic? Obliga a posicionar-se?

Obliga clarament a pensar, vull que l’espectacle faci mal al lloc correcte, no hi ha altres pretensions. No som abanderades d’una causa a què tenim molt respecte i volem tractar amb honestedat i amor. Ens agradaria que Dysphoria generés certa reflexió, potser no tant entre la gent més jove, que hi ha coses que té més assumides i sovint veig com em capgiren, en el millor dels sentits, i em fan adonar quantes coses em queden per aprendre. Poso el focus en aquesta caixa estreta en què ens han posat tant temps i la gent quan surt ho fa commoguda, tocada, amb l’estómac encongit i el cor dolgut, perquè es veu, perquè per molt amor i veritat que posi la mare, a vegades no és suficient i es cometen errors.

«Incòmoda però necessària» seria una manera de posar-ho rodó?

Crec que sí, crec que la meva dramatúrgia es caracteritza per la incomoditat. Yerma, que també va estar a Temporada Alta, també sacseja moltes dones i parelles pel procés horrible de la infertilitat; i Altsasu va ser un altre revulsiu, a nivell més polític. Tota la meva dramatúrgia és política, i en aquest cas tenia ganes de recórrer aquest buit legal, la preocupació que hi ha, i com s’estigmatitza les persones trans, en part perquè hi ha un corrent molt fort de dreta retrògrada, i en part per la desinformació, que genera por i desconfiança. Dysphoria vol trencar amb això i obrir un camí cap a una obertura de ment.

Que les seves creacions siguin polítiques, és quelcom que sempre té present?

Sí, m’identifico amb el teatre que vol sacsejar el públic, en el millor dels sentits. Sense anar a aquell punt romàntic de sortir transformats, m’agrada que puguem acabar l’espectacle i dir-nos amb què estic d’acord, amb què no, amb què empatitzo… Tots els meus espectacles tenen aquesta vocació de reflexió i debat, que és el que ens fa avançar com a societat. Em sento identificada amb un teatre social, documental, que vol qüestionar-se el present i dur-nos a llocs que no esperem.

S’imagina allunyant-se d’aquí, o la seva creació sempre serà així?

És veritat que dirigeixo altres coses, puc dirigir un clàssic o grans textos, he fet Brecht o Shakespeare, però, si parlem del meu segell identitari, de la meva creació, diria que soc una dramaturga que aposta obertament per la no condescendència, la no complaença, i per suscitar polèmica i debat des d’una mirada que vol ser acollidora. Crec que el que ens remou i som capaços de compartir és el que ens fa canviar. Això d’enfrontar el públic amb la realitat actual, amb els temes que ens commouen, i proposar una mirada polièdrica, és el que em sedueix i em mou. M’encén el cor i la creativitat.

La base és el convenciment que l’art, en aquest cas el teatre, té una capacitat transformadora...

Sens dubte. És una pena que tinguem menys abast que altres arts, el cinema o la música. Tant de bo tinguéssim les seves xifres al teatre, però el xoc emocional que pot provocar una experiència emocional compartida com és la teatral, on el públic està allà i pots veure riure o plorar el del costat, és molt bonic i transformador.

Ja que menciona el cinema, i és «la» setmana… ha vist La bola negra?

Doncs mira, justament hi vaig dimecres! Arriba una actriu, amiga, que s’incorpora al projecte que demà comencem a assajar, i l’he esperada. També soc molt amiga d’Alberto Conejero (coguionista del film), així que he pogut seguir una mica el procés ja des de La piedra oscura (llibre de Conejero que va inspirar els Javis i s’està venent a dojo), de què soc molt fan. Tinc ganes de gaudir de la pel·lícula, que està fent una meravellosa carrera, és candidata als Oscars, i és una alegria veure triomfar d’aquesta manera els companys.

Tornant a Dysphoria, l’obra partia de la Llei Trans espanyola i casos de frau de gènere al Regne Unit. Això és manté?

Crec que hi ha una qüestió més enllà que estigui a favor o no de la Llei, que, per descomptat, sempre estic a favor de les persones i de l’avenç de drets. Hi ha coses que em cridaven molt l’atenció, tots aquests casos de militars que demanaven el canvi de gènere per guanyar privilegis. Són petites llacunes, que és normal, i crec que, de forma progressiva, es corregiran. No em deixa de sorprendre com l’ésser humà busca qualsevol escletxa per emprendre els pitjors pensaments, i com una Llei feta per protegir els drets humans es converteix en una cosa a què altres s’aferren per aprofitar-se’n. Ja sabem que les lleis estan fetes com estan fetes i a vegades són més o menys justes, però aquí hi ha un marge de millora important.

Abans mencionava Matarranz com a eix del monòleg, ja el va fer pensant en ella?

Vaig escriure Dysphoria perquè la Gema volia fer un monòleg. Veníem de treballar juntes a Nevenka i estàvem molt contentes. Treballar amb ella és únic i especial, perquè és una de les grans dames del teatre a tot l’Estat. Té alguna cosa totalment genuïna. Fa trenta anys que no baixa dels escenaris. Veure un animal escènic d’aquest calibre, que és capaç d’interpretar, a Dysphoria, un munt de personatges, perquè és la mare, Àlex, la fiscal, l’advocada, la resta de companyes… són canvis que fa en un sol segon interpretativament i veure l’entrega i el talent que vessa a l’escenari és incommensurable.

Com se sent, treballant plegades?

Notícies relacionades

És un prodigi d’actriu. No sé quantes vegades tindré la possibilitat de treballar amb actrius com ella. Té una sensibilitat i un coneixement tan profund de l’art teatral que pertany a aquesta casta que recorre totes les províncies i té l’ofici i les ganes de seguir compartint. No s’ha assentat, continua amb aquesta labor tan humil de titellaire que ella abraça i, per a mi, és profundament admirable. El seu monòleg és d’una mestria que hauria de ser estudiat a les escoles, perquè és una classe magistral d’interpretació, i a la vegada és molt difícil. Dirigir una actriu tan bona és molt complicat, perquè tens molt poc a dir! Tens un drac al davant i estar a la seva altura és un repte molt satisfactori.

Subscriu-te per seguir llegint