Van ser només dos quilòmetres d’èxtasi, unes pujades provençals, un públic entusiasmat i un Tadej Pogacar juganer que va demostrar que no vol deixar el mallot. Li agrada vestir de vermell i qui sap si s’ha proposat portar el jersei de líder de principi a final. Si el lògic hauria sigut cedir el jersei a un altre equip i que s’esforcessin per cuidar-la, Pogacar és d’una altra línia, almenys en el vestir, i no sembla que hagi de canviar de vestuari, perquè aquest dilluns, al Pirineu, la Vuelta torna a jugar al seu favor.

La segona etapa es presentava amb uns petits pendents finals, res extraordinari, però l’asfalt obligava els velocistes a esforçar-se més del compte per no perdre la posició. I Pogacar no va cedir la seva, sempre en primera línia de foc; casc, jersei, culot i el perfil de les rodes... Tot de color vermell, fins i tot les ulleres que va regalar al fill de Wout van Aert després de traspassar la línia de meta.

Va deixar que partís la fuga que es veurà cada dia, tot i que no li devia fer gaire gràcia que es colés Ethan Hayter, el ciclista que va acabar en segona posició la contrarellotge inaugural de Mònaco. Només que bonifiqués encara que fos un segon, li arrabassaria el vermell. I el britànic ho va fer al passar per l’esprint especial de Gréoux-les-Bains, que regalava sis segons al primer. Si tots arribaven junts, amb el mateix temps i Pogacar no es movia a la meta, l’eslovè hauria d’entregar el jersei al britànic.

Llavors va ser quan va començar el joc per terres franceses, com si es tractés d’una partida d’escacs. El Visma volia moure peça i res millor que fer-ho amb Van Aert. A poc més d’un quilòmetre de l’arribada, a la zona més costeruda a prop de la meta, el ciclista flamenc va atacar. Pogacar va acceptar el repte i va apostar fort que no regalaria el vermell a ningú, potser també per acontentar el príncep Albert, que va estar a la sortida de Mònaco i no es va perdre la segona etapa per fotografiar-se amb el fenomen del ciclisme al podi de Manosque.

Durant una estona la parella va estar al capdavant de la Vuelta, com si entressin al velòdrom de Roubaix per mirar disputar-se una llamborda de pedra convertida en or. O passant al costat de la basílica del Sagrat Cor de París per veure qui dels dos guanyava l’última etapa del Tour 2025.

Però Van Aert tenia una doble missió. D’una banda, si Pogacar reaccionava, Van Aert tenia habilitat, cames, força i velocitat per batre’l en l’esprint final. Però si eren capturats, com va acabar passant, l’esforç de l’eslovè, veient que no cedia el jersei vermell de cap manera, li podia passar factura a l’hora de jugar-se el triomf.

D’aquesta manera, Van Aert va obrir la caixa dels trons i, amb Pogacar recuperant-se de l’esforç anterior, el seu jove company britànic Matthew Brennan ho tindria més fàcil per anotar-se el triomf i demostrar als 21 anys que és un velocista que comença a estar format per guanyar en qualsevol lloc. Brennan, internacionalment, es va donar a conèixer a la Volta del 2025 a l’imposar-se en dues etapes.

Pogacar va creuar la línia de meta en tercera posició perquè entre Brennan i ell es va interposar Pau Miquel, un veloç ciclista de Sant Quirze del Vallès, de 26 anys, fitxat pel Bahrain i que està preparat per continuar disputant els pocs esprints que reuneix aquesta Vuelta d’aspecte muntanyós i amb clar candidat eslovè. Potser Roquetes, a les catalanes Terres de l’Ebre, dimecres vinent, pugui arribar una nova oportunitat per al ciclista barceloní.

Abans, la Vuelta passarà pel Pirineu, dos dies que han de servir a Pogacar per no estar pendent de les bonificacions, ni de Van Aert, ni de Mads Pedersen (quart a la meta), sinó per començar a disfrutar d’una renda que li permeti prendre’s la Vuelta amb més calma, tot i que no va ser bo per al seu equip que el portuguès Joao Almeida cedís 18 segons, l’únic dels astres de la Vuelta (va quedar segon l’any passat) que va entregar temps de manera sorprenent.

Avui, per exemple, el Mont Louis, abans de la pujada final i més suau que Font Romeu, es pot convertir en una mena de Tourmalet per a Pogacar si té ganes d’atacar en la distància i anotar-se un segon triomf en una Vuelta feta exactament per a ell.