Cada 5 de juny, el Dia Mundial del Medi Ambient ens recorda una cosa que sovint oblidem: la naturalesa no és un escenari aliè a la nostra vida, sinó el sistema que la sosté. L’aire que respirem, l’aigua que bevem, els aliments que consumim i fins i tot les malalties que poden afectar-nos estan profundament connectats amb l’estat dels ecosistemes.

Els últims anys, aquesta relació s’ha fet més evident fins i tot. La pandèmia de Covid-19 va posar sobre la taula una paraula que fins aleshores amb prou feines formava part del llenguatge quotidià: zoonosis. És a dir, malalties que passen dels animals als éssers humans. No es tracta d’un fenomen nou, però sí d’un risc creixent en un planeta sotmès a una pressió ambiental sense precedents. La desforestació, el canvi climàtic, la pèrdua de biodiversitat, la urbanització accelerada i l’expansió d’activitats humanes sobre espais naturals estan alterant equilibris que durant segles van actuar com a barreres invisibles davant determinats patògens. Quan aquestes barreres es trenquen, augmenten les possibilitats de contacte entre fauna silvestre, animals domèstics i persones. I amb això, també creix el risc que virus, bacteris o paràsits trobin noves vies per propagar-se.

Les zoonosis són malalties infeccioses que poden transmetre’s són conegudes des de fa dècades, com la ràbia. D’altres han marcat la història recent, com el VIH, l’Ebola, el SARS o la Covid-19. Segons l’OMS, una part molt significativa de les malalties infeccioses humanes té origen animal, cosa que demostra fins a quin punt la nostra salut depèn també de la salut dels ecosistemes. Aquestes malalties poden transmetre’s de diferents formes. De vegades el contagi es produeix de manera directa, per contacte amb un animal infectat. També hi ha zoonosis emergents: malalties noves o que augmenten la seva presència en llocs on abans amb prou feines existien. El problema no està en els animals per si mateix, sinó en els desequilibris que generem. Quan destruïm hàbitats, reduïm la biodiversitat o modifiquem el clima, també canviem les regles de convivència entre espècies. I aquestes alteracions poden afavorir que determinats patògens saltin més fàcilment d’un hoste a un altre.

El canvi climàtic no només s’expressa en onades de calor, sequeres o fenòmens meteorològics extrems. A mesura que augmenten les temperatures, mosquits, paparres i altres vectors troben condicions favorables en zones on abans no podien prosperar. Això explica que malalties tropicals, com el dengue, comencin a aparèixer en àrees més temperades. Espanya, per exemple, ja ha registrat casos autòctons, un senyal que el mapa sanitari també està canviant.

La desforestació és un altre factor clau. Quan es talen boscos per ampliar cultius, construir infraestructures o desenvolupar nous assentaments, no només desapareixen arbres. També es fragmenten ecosistemes, es desplacen espècies i es multipliquen els punts de contacte entre fauna silvestre i població humana. A més, la reducció d’espècies pot afavorir, a més, que prosperin aquelles més adaptables a entorns degradats, algunes de les quals poden ser reservoris de malalties. Per això conservar la biodiversitat no és només una qüestió ètica: és una mesura de prevenció sanitària.

Davant aquest escenari, cada vegada cobra més força l’enfocament conegut com «Una sola salut ». La idea és senzilla i poderosa: la salut humana, la salut animal i la salut ambiental formen part d’un mateix sistema. Això implica que metges, veterinaris, ecòlegs, epidemiòlegs, administracions públiques i ciutadania treballin de forma coordinada. També exigeix polítiques que integrin la conservació de la natura, la vigilància sanitària, la seguretat alimentària, la planificació urbana i la lluita contra el canvi climàtic

Via: Regió7