De tant en tant, la meva mare, amb 86 anys a l'esquena i filla d'una família de vinyaters de Capmany, m'explica anècdotes de la seva joventut. Aquests dies es posa les mans al cap quan sent a dir que la verema ha començat a primers d'agost. No se'n sap avenir. Entre els seus records hi ha el de les tardes dels dies festius, quan els nois i les noies del poble baixaven per la carretera i travessaven el bosc abans de can Broc per anar als Banys de la Mercè. Eren els anys quaranta i cinquanta del segle passat. Allà berenaven, es banyaven a la gorga a tocar el passallís, on els més agosarats pescaven el que trobaven.

En aquells temps començaven a arribar els primers turistes. No ho tenien fàcil. La mare recorda perfectament un jove italià que es va enamorar de la seva germana gran, la meva enyorada tia Rossita. Era alta i esvelta i, veient les fotos d'aquella època, tenia el mateix perfil que Sofia Loren; sabia ballar i cantava amb la coral, amb bona veu segons recorden els qui la van conèixer. Aquell italià tenia nom i cognoms. Enviava cartes a la casa familiar de la plaça Major. Devia ser tan insistent que encara ara la mare recita el nom, els cognoms i l'adreça postal d'aquell Romeo. A mi em costa més retenir-ho. "...Fagnioni, via Colombaro...". Algun cop he estat temptat de buscar-ne pistes, i crec haver-les trobat. Un personatge vinculat al món de la literatura i el periodisme. La seva carrera va transcendir. Llàstima -fins on jo sé- que aquelles cartes d'amor a la tia Rossita no hagin sobreviscut als nostres dies. La història la va tallar de soca-rel el meu avi Jaume, quan va saber que el noi tenia intenció d'anar a Capmany per conèixer la família.

No cal que us digui que els Banys de la Mercè esmentats eren aquells que formaven part d'un balneari que en el seu temps tenia una molt alta reputació. El mateix que va acollir un dels primers càmpings turístics de l'Espanya de la postguerra, quan la frontera es començava a obrir -visiteu l'exposició Objectiu Meli a l'Escorxador i en trobareu una bona pista en format fotogràfic-.

Pensant en tot això, m'ha passat pel cap que, des del darrer novembre, estic esperant que una italiana vingui a veure'ns a Catalunya, a l'Alt Empordà i a Figueres, més concretament. Espero amb candeletes que la presidenta Giorgia Meloni ens visiti. Tinc ganes d'escoltar-la demanant perdó per les moltes víctimes i desgràcies que va causar l'Aviazione Italiana durant els cruels bombardejos sobre els nostres pobles i ciutats, quan la Itàlia del Duce Mussolini i del Führer Hitler feia costat al colpista Franco per derrotar la democràcia. Sense matisos.

Imatges d'un bomberdeig de l'aviació italiana sobre Figueres el 1939 / Arxiu

Algú em pot prendre per ximplet, o per il·lús. Alguna cosa hi deu haver de les dues expressions en el meu desig. La mort va assetjar-nos des del cel, sobretot entre 1938 i 1939, com molt bé han deixat escrit els historiadors David Garcia Algilaga i Enric Pujol. O com van relatar els testimonis vius a l'exposició Silencis d'uns anys enrere.

Sí, estic esperant. El 28 de novembre del 2025 el president alemany, Frank-Walter Steinmeier, va recordar i honrar les víctimes del bombardeig en la seva visita institucional a Gernika, on va recórrer el Cementiri i el Museu de la Pau, tot revivint els mortals bombardejos de la Legió Còndor alemanya i l'Aviació Legionària italiana.

Si Giorgia Meloni acaba venint a Figueres, l'acompanyaré a un dels refugis soterrats de la guerra i allà, junts, visionaríem el document amb els testimonis dels figuerencs bombardejats pels seus pilots. Indiscriminadament, sobre la població civil. Vine, Giorgia, t'espero, t'esperem.

I quan ja he acabat l'article, m'escriu un bon amic, amb criteri, i em diu: "Més que la Meloni, millor en Sergio Matarella, el President". Doncs, sí, que vingui també. Quan més serem, més plorarem per recordar allò que no hauríem de repetir mai més... llàstima que no n'aprenem del passat.

Subscriu-te per seguir llegint