Joan Garriga i el Mariatxi Galàctic van convertir l’escenari del Guíxols Arena en una festa sense fronteres al Porta Ferrada. Entre acordions i ritmes mestissos, el concert va avançar amb l’energia d’una vetllada còsmica, a mig camí entre la cúmbia, la rumba —o, com ell en diu, la «rúmbia»— i la música popular. Carismàtic i còmplice, Garriga, acompanyat de Marià Roch (baix), Francisco Clota «Rambo» (bateria) i Madjid Fahem (guitarra), va conduir el públic entre somriures, històries i cançons del seu últim disc, El ball i el plany, sense oblidar temes de la seva etapa amb La Troba Kung-Fú ni del seu primer grup, Dusminguet.
Joan Garriga i el Mariatxi Galàctic van convertir l’escenari del Guíxols Arena en una festa sense fronteres al Porta Ferrada. Entre acordions i ritmes mestissos, el concert va avançar amb l’energia d’una vetllada còsmica, a mig camí entre la cúmbia, la rumba —o, com ell en diu, la «rúmbia»— i la música popular. Carismàtic i còmplice, Garriga, acompanyat de Marià Roch (baix), Francisco Clota «Rambo» (bateria) i Madjid Fahem (guitarra), va conduir el públic entre somriures, històries i cançons del seu últim disc, El ball i el plany, sense oblidar temes de la seva etapa amb La Troba Kung-Fú ni del seu primer grup, Dusminguet.
Un repertori que convidava constantment al ball i que va anar fent créixer la intensitat fins a desembocar en un final vibrant, col·lectiu i eufòric. Garriga va deixar així el públic ben engrescat per rebre Los Delinqüentes, de tornada aquest estiu als escenaris amb una gira carregada de rumba, rock i sentiment garrapatero. Gairebé quinze anys després de la seva última etapa, la banda recupera l’esperit que la va convertir en un fenomen generacional.
Va ser un concert a mig camí entre la festa i la nostàlgia, amb El Canijo de Jerez i Diego «Ratón» al capdavant i amb la figura de Migue, el primer cantant del grup, molt present durant tota la nit. El músic reapareixia acompanyant a la banda amb veu i imatges generades amb intel·ligència artificial, interpretant i revivint algunes de les seves cançons més icòniques, com "El aire de la calle", "La primavera trompetera" o "A la luz del Lorenzo", entre d’altres.
Una presència emotiva en una gira estiuenca que demostra que Los Delinqüentes encara conserven intactes l’alegria, la irreverència i aquella ànima canalla de carrer que els va convertir en una banda de referència.
Subscriu-te per seguir llegint